Els contractes d’arrendaments rústics els tenim regulats a la Llei catalana de Conreus i s’estableix una duració mínima del contracte de fins a set anys, que és una duració protectora per l’arrendatari i de política econòmica per l’Estat, ja que s’entén que és el temps mínim que necessitarà l’arrendatari per recuperar les inversions fetes i per una altra banda, també va en coordinació amb els plans d’ajuts comunitaris que solen ser de fins a cinc anys.
Ara bé, no hem d’oblidar que les parts poden pactar la duració que prefereixin, però sempre que sigui com a mínim de fins a set anys, ja que del contrari, el pacte serà nul per ser contrari a la Llei de Conreus.
Aquests set anys de duració mínima es computen des de la data que les parts lliurement hagin pactat, o en defecte, des de la firma del contracte, o bé des de la entrega de la possessió de la finca.
Un cop s’arriba al temps pactat, el contracte es pot prorrogar anualment, amb l’excepció de que una de les part amb un preavís d’un any avisi a l’altra part de que vol finalitzar el contracte.
Tanmateix, la llei preveu altres formes d’extinció del contracte d’arrendament per béns rústics, que són: acord mutu de les dues parts firmants, el incompliment d’una de les parts, i la denúncia contractual.
La denúncia contractual és un privilegi de l’arrendatari, qui pot donar per finalitzat el contracte tant abans com després de la duració mínim dels set anys i el pot donar per finalitzat quan acabi l’any agrícola que es el 31 d’octubre de cada any.